Sant Basili de Pení

(s. VII-IX - Època visigòtica/altmedieval)

Església rural, probablement lligada a un monestir de final de l'època visigòtica. S'identifica com Sant Basili per un document de 1408, del rei Martí l'Humà, en què s'interessava pels vasos antics trobats vora l'església, que devien ser les urnes de la necròpoli del bronze. Tanmateix, aquestes restes també podrien correspondre a la cel·la monàstica de Sant Tomàs de Mont Pení, documentada al s. X. Per tant, la seva atribució a Sant Basili és dubtosa.

La planta de l'edifici s'identifica com a molt primitiva i podria estar relacionada amb els corrents monacals que s'originaren a Orient al s. IV. La capçalera, orientada cap a l'est, està dividida en tres estances rectangulars, un tret característic d'aquests temples antics, així com l'accés, pel costat de migdia. L'edifici està construït amb la tècnica de la pedra seca i s'hi observen filades de lloses de pissarra disposades en spicatum, predominant en els murs d'època altmedieval.

Les ruïnes d'aquest indret varen ser descobertes per l'historiador cadaquesenc Josep Rahola l'any 1952 i dos anys després el Dr. Oliva les visità. Anys més tard s'hi programà una campanya d'excavació que deixà al descobert les restes que avui s'observen: els fonaments d'un edifici altmedieval de construcció molt austera amb un ús probablement monàstic.